Especialitzacions

Centre especialitzat en optometria i rehabilitació visual

Al Centre d’optometria de Catalunya proporcionem tractament per tal de reduir i eliminar la simptomatologia visual a qualsevol edat. Entre les alteracions visuals més freqüents que tractem hi ha estrabismes, ambliopia (coneguda més popularment com ull gandul), problemes amb la lectura i l’aprenentatge ocasionats per alteracions visuals, control de miopia, molèstia i cansament visuals, disfuncions visuals derivades de traumatismes cranioencefàlics, ictus, etc. En definitiva, tractem i abordem qualsevol dels següents signes i símptomes.

El tractament que oferim és altament individualitzat i pot incloure: prescripció de lents i prismes, teràpia visual, lents de contacte i/o fototeràpia optomètrica. Sempre en funció de les necessitats individuals del pacient, es poden aplicar simultàniament diferents estratègies de tractament. Paral·lelament, i per mitjà de professionals especialitzats, oferim els serveis d’integració de reflexos primaris i de reeducació auditiva.

Per tal de poder fer un diagnòstic el màxim de precís possible, dins l’especialització de l’optometria pediàtrica, trobem diferents proves específiques adaptades a l’infant per cada etapa del seu desenvolupament que comprèn des del naixement fins els 14 anys.

Així com el nadó va evolucionant el sistema visual també ho fa. A través de l’optometria pediàtrica podem avaluar i detectar si el sistema visual s’està desenvolupant al seu màxim potencial. Segons el diagnòstic trobem les millors pautes i recomanacions per poder aconseguir aquest màxim rendiment.

Malgrat no hi ha una edat concreta per fer una revisió pediàtrica, recomanem fer una revisió optomètrica sempre que es detecti alguna anomalia del sistema visual (vegeu Signes i simptomes). Amb freqüència si hi ha una desviació de l’ull és més evident, però hi ha altres alteracions que ens poden passar per alt o que no s’arriben a assolir com pot ser una bona agudesa visual, visió estereoscòpica, una bona motilitat ocular, un bon camp visual o una dominància sensorial i motora definida. Per aquest motiu, encara que no s’observi de forma aparent cap anomalia, un altre bon moment per fer una revisió és entre els 4 i els 6 anys d’edat, per assegurar que el desenvolupament del sistema visual és l’adequat per un aprenentatge sense esforç (vegeu Problemes d’aprenentatge per disfuncions visuals: Visió i aprenentatge).

Al contrari del què es pensava fa temps, mai és tard per tractar l’ambliopia i l’estrabisme. Es pot treballar i conseqüentment millorar a qualsevol edat, des de ben petits i fins a edat adulta.

L’ambliopia, coneguda col·loquialment com a ull gandul, és la condició ocular que es dona quan trobem una disminució d’agudesa visual en un dels dos ulls tot i utilitzar la millor correcció òptica possible. En menor probabilitat també podem trobar l’ambliopia bilateral que, igualment que l’anterior, la qualitat i quantitat de visió no és l’esperada, però en aquest cas a tots dos ulls.

Les causes més freqüents solen ser per un problema de graduació, sovint desigual entre els dos ulls, un estrabisme o un problema orgànic com pot ser, per exemple, les cataractes congènites. Aquesta manca d’una correcta entrada de la informació visual al cervell provoca una dificultat a la capacitat de coordinar els dos ulls, a localitzar correctament alguns objectes a l’espai o la velocitat de processament visual entre d’altres.

El cas de l’estrabisme és quan parlem d’una condició ocular en la que un ull està desviat. Pot ser cap a dins quan parlem d’endotròpia, cap enfora en cas d’exotròpia, hipertròpia quan la desviació es vertical i també podem tenir la combinació menys freqüent que és una rotació del globus ocular que es diu ciclotròpia.

Parlem d’una desviació constant quan aquesta és sempre present o intermitent quan l’observem a certs moments del dia com pot ser al llegir, escriure o mirant la televisió. Si a vegades es desvia l’ull dret i a vegades l’ull esquerre s’anomena estrabisme alternant.

També els podem classificar com a no concomitant, quan la magnitud de la desviació varia segons la posició de mirada o la distància de fixació, i concomitants, quan la magnitud de la desviació sempre es manté pràcticament igual. Tot i que semblen paraules malsonants són molt útils per poder valorar i mesurar l’estat i evolució d’un estrabisme.

Segons el tipus de desviació i el moment d’aparició, el nostre cervell fa una adaptació o una altre, però freqüentment la informació que arriba al cervell de l’ull desviat és suprimida, minimitzant l’alteració de la percepció del món que ens envolta.

Els nens o adults amb problemes d’estrabismes solen presentar de mal de cap, marejos, problemes de concentració, una coordinació ull-mà insuficient, mal control de l’espai, que es reflecteix molt en la pràctica d’esports i la manca de veure-hi amb estereopsis o 3D. Al no veure la profunditat de l’espai no poden calcular bé les distàncies i solen ser persones que cauen amb facilitat i són anomenats sovint com a maldestres.

La baixa visió dificulta des de reconèixer la cara de familiars i amics fins a dur a terme activitats quotidianes com llegir, veure la televisió o cuinar, provocant una reducció d’autonomia i de la qualitat de vida. Malgrat haver-hi múltiples causes, les patologies oculars més freqüents associades a una pèrdua gran de visió són la degeneració macular associada a l’edat, coneguda com a DMAE, glaucoma, cataractes, retinopatia diabètica i retinosis pigmentària. Els primers estadis de les diferents malalties ens produeixen una visió fràgil i, tot i que es pot desenvolupar una vida força normal, es limiten certes activitats. En aquest punt ja es pot començar a actuar per tal de millorar i poder seguir actius el dia a dia.

És necessari realitzar un estudi i avaluació íntegres per tal de valorar l’estat del sistema visual. Mitjançant la rehabilitació i l’adaptació de diferents tipus d’ajudes visuals aconseguirem potenciar les zones de la retina encara actives i altres habilitats que ens ajudaran a millorar la qualitat de vida.

La visió té un paper cabdal en l’aprenentatge. «Per què hi ha infants que amb una intel·ligència normal o per sobre de la mitjana tenen un baix rendiment escolar?» Aquest és un fragment del llibre “Tanta inteligencia, tan poco rendimiento: ¿podría ser la visión la clave para desbloquear su aprendizaje?” de Pilar Vergara Giménez on s’explica de forma molt entenedora la importància de la visió per tenir un aprenentatge sense esforç.

L’aprenentatge és un procés molt complex que depèn de molts factors i processos interrelacionats entre ells, un dels quals és la visió. Està estipulat que més d’un 80% de la informació de l’aula arriba a l’estudiant a través de la via visual. Així doncs, aquesta desenvoluparà un paper molt important en l’aprenentatge i en el nostre desenvolupament com a persones.

Cal tenir present que 1 de cada 4 nens són mal diagnosticats o no diagnosticats en desordres visuals tot i ser el quart problema més comú en la infància. Problema que pot portar al fracàs escolar, la frustració, aïllament, ràbia i baixa autoestima de l’infant. Afectant directament a la seva qualitat de vida.

Diagnòstics com el TDAH o la dislèxia poden estar acompanyats o no d’un problema visual, així que es recomana realitzar una avaluació optomètrica completa abans de donar per fet que el nen té un sistema visual funcional, ja que aquests trastorns s’agreugen de forma notable si estan acompanyats d’un sistema visual pobre. En aquest casos la teràpia visual tindrà un paper clau per desbloquejar símptomes com: baixa velocitat i/o comprensió lectora, problemes per mantenir l’atenció visual, errors ortogràfics, baixa memòria visual o escriptura forçada.

És per això que insistim en l’important paper que té la visió en l’aprenentatge.

Alguns problemes, com per exemple una manca de lateralitat visual, sovint poden passar per alt, tant als professionals que treballen amb infants com a les mateixes famílies. No obstant, això pot ser un dels principals obstacles que impedeixin al nen a aprendre i desenvolupar-se correctament.

Però, per què és important estar ben lateralitzats? El fet de lateralitzar-nos té implícit un procés de maduració neurològica que és necessària per poder aprendre coses tan importants com ara la lectoescriptura. Així que podríem parlar que el cervell que està ben lateralitzat és el que té clar les diferents parts del seu propi cos, davant-darrere, dalt-baix i dreta-esquerra. En aquest moment és quan estarà preparat per començar a entendre la direccionalitat, que és la projecció en l’espai de la pròpia lateralitat, és a dir, tenir la capacitat d’entendre les direccions a l’espai davant-darrere, dalt-baix o dreta- esquerra. La «b», la «d», la «p» i la «q» encara que s’assemblen molt tenen direccions i sentits diferents i en conseqüència ens donen significats diferents a paraules tan similars com a dany/bany/pany, però per poder entendre aquestes diferències el cervell primer haurà de conèixer que les dues mans, peus o ulls s’assemblen molt, però tenen direccions i sentits diferents. Per distingir la direccionalitat de les lletres, tenir una lectura còmoda i una cal·ligrafia sense esforç estar lateralitzat serà crucial.

Crec que no hi ha dos cervells iguals i m’agradaria poder parlar del concepte de neurodiversitat per poder englobar les diferències neurològiques de l’ésser humà. No obstant aquest terme va ser concebut per la comunitat del trastorn de l’espectre autista per referir-se a la neurologia atípica de l’autisme i utilitzat per desvincular-se dels trastorns mentals, en algun cas també ho podem trobar relacionat amb trastorns com TDAH o la dislèxia.

La neurodiversitat o neurodivergència és un concepte relacionat amb la promoció de la idea que la diversitat en les característiques humanes apareix com a resultat de variacions normals dins el desenvolupament neurològic humà.

Això comporta que en molts casos pot haver una diferència entre l’edat cronològica i la cognitiva, motriu, sensorial, etc. El Centre d’optometria de Catalunya som un centre especialitzat en el desenvolupament de la visió i ens podem adaptar a qualsevol etapa de la visió des del naixement fins a l’edat adulta.

Si ens fixem amb les habilitats visuals que acostumem a trobar més descompensades en persones que es troben dins del trastorn del espectre autista solen ser el pobre control en la capacitat de fixació de la mirada, visió doble intermitent, problemes per utilitzar la visió central amb l’ajut de la visió més ambiental o perifèrica. Altres símptomes que també trobem sovint són problemes d’enfoc, alguns dels quals es poden solucionar amb una correcció òptica.

Totes aquetes habilitats visuals són necessàries per poder mantenir l’atenció visual, la concentració i/o controlar l’espai que els envolta. Per tant són imprescindibles per tenir un ambient on sentir-se segur. Moltes vegades per poder compensar aquestes mancances trobem poc o nul contacte visual, mirades molt lateralitzades, moviments de balanceig i/o la necessitat d’un suport motor extern per donar més coherència al seu món perceptual, un exemple de suport motor extern seria una bona abraçada.

Cal recordar que el sistema visual, a l’igual que la resta de sentits i habilitats, es pot avaluar i exercitar a qualsevol edat. A la nostra consulta treballem a través del joc fent-ho molt assequible a qualsevol edat, condició cognitiva i/o física.

Per acabar, unes reflexions que deixa D. F. Delacato en un dels seus libres: “Necessitareu un cor obert per entendre completament el món en què estan atrapats aquests nens. He de recordar constantment a la gent que els comportaments dels nens que tenen autisme no són el resultat d’un problema psicològic sinó d’una percepció alterada del món; actuen adequadament a les seves percepcions. Si poguéssim crear en vosaltres les mateixes percepcions que pateixen aquests nens, vosaltres també actuaríeu d’aquesta manera.”

O com molt humilment el gran optometrista W. V. Padula escriu en el seu llibre Neuro-visual processing rehabilitation: “Qualsevol intent d’entendre completament o fins i tot descriure el món visual de les persones amb autisme falla per la mateixa naturalesa del trastorn”. S’ha de dir que en aquest mateix llibre fa una de les millors dissertacions sobre el sistema visual, l’avaluació i la rehabilitació en pacients TEA que hem llegit mai.

Definim com a dany cerebral adquirit aquelles lesions que es generen a nivell cerebral després del naixement i, com a conseqüència, qualsevol tipus de dany al cervell produït al llarg de la vida.

Tot i que l’origen del dany pot ser degut a múltiples causes, la principal són els accidents cerebrovasculars o ictus, seguida dels traumatismes cranioencefàlics, tumors cerebrals, infeccions, alta exposició de substàncies tòxiques i/o anòxies.

En funció de la localització del dany, poden aparèixer diferents seqüeles de tipus cognitiu, físic i/o psíquic. Aquests tipus de pacients necessiten un enfoc en la rehabilitació multidisciplinari. Els diferents especialistes que solen contemplar aquest tipus de tractaments són metges de medicina general, neuròlegs, oftalmòlegs, psicòlegs, fisioterapeutes, terapeutes ocupacionals, logopedes, psicopedagogs i optometristes.

A nivell visual les disfuncions més presents són problemes de motilitat ocular, tant de fixació, com de moviments sacàdics i seguiments; problemes per coordinació dels dos ulls, sent la desviació més freqüent l’exofòria, l’exotròpia o la insuficiència de convergència; sovint també es troben disfuncions de l’enfocament, restriccions del camp visual o visió perifèrica inestable i baixa freqüència de parpelleig.

La simptomatologia relacionada amb les disfuncions visuals solen ser diplopia, símptomes d’astenopia o fatiga visual, dificultats neuromotores associades com problemes d’equilibri, poca estabilitat, postura inadequada i poca seguretat al caminar; falta d’estabilitat a l’espai o sensació de que els objectes es mouen, baixa orientació a l’espai, fotofòbia, curts períodes d’atenció i concentració, dificultat per recordar certes coses i moltes vegades la impossibilitant de poder tenir una lectura fluida i poder entendre-ho.

Mitjançant una rehabilitació optomètrica personalitzada podem estimular i millorar totes les habilitats que han quedat afectades. Restablint la millor condició física del seu sistema visual i aconseguir d’aquesta manera millorar l’autonomia i la qualitat de vida de la persona.

L’avenç tecnològic ha comportat un augment important en la nostra atenció visual davant de dispositius electrònics com telèfons intel·ligents, tauletes, ordinadors i/o televisions. Acabem al final del dia acumulant llargs períodes de temps mantenint la fixació en visió propera, reduint considerablement la freqüència del nostre parpelleig, limitant el nostre camp de visió, entre d’altres. Això sol provocar irritació, picor, cansament visual, sequedat ocular, mal de cap, visió borrosa, dolor muscular als ulls, coll i/o espatlles.

Si al finalitzar el dia o la jornada laboral, notes alguna d’aquesta simptomatologia que acabem de comentar, segurament estàs patint el Síndrome visual informàtic, SVI.

Aquests símptomes moltes vegades són deguts a una alteració del sistema acomodatiu, del sistema binocular o alguna altra habilitat visual necessària per a la nostra vida diària.

Les dues pautes més recomanables per poder reduir tots o la majoria d’aquests símptomes són: primerament, una revisió optomètrica completa per assegurar que el sistema visual està treballant a la seva màxima qualitat. En segon lloc, tot i que moltes vegades és complicat, disminuir l’ús de pantalles, sí és important fer-ne un bon ús i, sobretot, mantenir una bona higiene visual. (vegeu Consells per una bona ergonomia visual).